|
 

Jordi Fornas

Trial
Velocitat
Clàssiques

Jordi Fornas

HISTORIAL D’EN JORDI FORNAS


TRIAL

En Jordi Fornas va nàixer l’any 1952 i és un dels pilots més veterans de Gallifa.

Si bé aquell mateix any van nàixer uns quants gallifencs més que també han estat pilots de curses, en Jordi ni que sigui per pocs mesos, és el de més edat.

A més, en Jordi Fornas és un dels nostres pilots amb un historial més llarg, sinó el més llarg, amb 24 temporades de competicions a les espatlles, quasi un rècord!

Va començar a competir en trial, encara que ell volia fer-ho en velocitat però els seus pares no l’hi ho van permetre.

Després d’haver tingut un parell d’anys un ciclomotor Mini Montesa, finalment va comprar una Montesa Cota 247 de segona ma, amb la que es va iniciar en el trial i va participar a la seva primera cursa, un trial “pirata”, és a dir no federat (cosa habitual a l’època), que es va fer a Sant Llorenç Savall l’estiu del 1970.

L’any següent, va poder comprar una moto nova, també una Cota 247 però de la nova versió millorada, es va treure la primera llicència de pilot i va participar en diversos trials dels molts que es feien a Catalunya.

Mentre tant s’havia fundat el Moto Club Cingles de Bertí del que va ser-ne entusiasta col·laborador amb la resta de nois de Gallifa i molts de Sant Feliu.

Aquell mateix any 1971 ja va participar als Tres Dies de Trial de Santigosa, experiència que repetiria l’any següent (1972).

A finals del 73 amb el seu amic Xavier Fruitós i un noi andalús que estudiava a Barcelona, es van embarcar a l’aventura de anar a participar al trial de Sevilla, puntuable per al Campionat de Espanya.

Van marxar tots tres amb el seu Seat 600 i un remolc amb les motos al darrera. En aquella època les carreteres no eren les d’avui dia i un 600 no era un cotxe gaire ràpid (menys encara tant carregat), via Madrid, van trigar 24 hores en arribar a la capital andalusa. Un cop allà, la cursa va ser bastant dura, però en Fornas va aconseguir la segona posició a la categoria junior, cosa que representava el primer podi de la seva carrera motociclista i tornar a casa amb una copa enorme.

Al gener del 1974 va haver de marxar a fer el servei militar i no va poder participar en cap cursa fins a tornar, ja entrat el 1975 i ara a la categoria sènior.

El 1976 va decidir canviar de moto i es va decantar pel nou model de Montesa, la Cota 172 amb la que el fabricant català apostava per la lleugeresa.

Va tornar als Tres Dies de Santigosa i va prendre part per primer cop als Tres Dies dels Cingles, cosa que l’hi va suposar enfrontar-se al president del club (Alfons Vilanova) que s’ho va prendre com una traïció, perquè deixava de col·laborar en la organització de la prova.

Va prendre part a la cursa dels Cingles amb els seus amics Tronu i Fruitós i va aconseguir guanyar a la categoria de fins a 175cc. Aquell mateix any també va aconseguir la victòria de la categoria, al trial de Alcañiz a Aragó.

L’any 1977 encara va continuar corrent trials, però amb menys assiduïtat.

Al 1978 va participar als Tres Dies dels Cingles en la categoria de sidecar, fent equip amb en Santi Heredero que duia el manillar de la Bultaco Sherpa.

Després d’això es va retirar, però tornaria als Cingles del 1985 i 1986, quan ja era pilot de velocitat, per participar en la categoria de veterans amb una Cota 247.

Van ser unes aparicions esporàdiques que només tindrien continuïtat en el trial del Mas Badó (també a la categoria de veterans) del 1987 perquè ja estava plenament bolcat en les curses de velocitat..

Encara hi hauria un nou retorn al 1992 i al 1993 als Cingles, però aquesta vegada per promocionar la categoria de motos clàssiques de trial., altre cop amb la Cota 247.

Amb això però, en Fornas marcava una fita, havia participat en totes les categories de trial: junior, sènior, sidecar, veterans i clàssiques.

 

VELOCITAT

En Jordi Fornas va estar uns quants anys retirat, però tenia moto de carretera.

Al mas Genestós hi havia una Montesa Impala 250 Sport, era la moto que havia comprat el seu amic de Gallifa l’Antonio Martinez, mort d’accident de moto l’any 1977.

El 1982 en Jordi l’hi va comprar al Joan Carles Esteve i va començar a preparar-la amb la idea de fer curses de velocitat, la seva assignatura pendent.

Com que el motor de 250cc no acabava d’anar bé, n’hi va posar un de 175cc i es va presentar a la cursa en costa Riells/Sant Feliu el setembre del 1982, una cursa de prestigi a la comarca. La cosa va anar prou bé, amb la 7ª posició dels 250cc junior.

Amb els seus amics Marià Capellà (expert pilot de velocitat, que llavors estava lesionat) i Pau Bombardó (expert... music de jazz), sen van anar al circuit del Jarama de Madrid per participar a la Copa 250 Junior de Velocitat, amb una Montesa que els germans Errando l’hi van deixar. De 120 participants, només els 34 millors temps dels entrenaments, tenien dret a prendre part a la cursa i hi havia tot tipus de màquines bastant més modernes. Aconsellat pel Marià, va aconseguir posar la moto a punt i marcar el 32è millor temps que l’hi donava accés a la graella de sortida.

A la cursa va aconseguir la 14ena posició a totes dues mànigues.

Al cap d’un parell de mesos es va repetir la cursa al mateix circuit, amb menys participants, però amb resultats semblants.

L’any 1983, ja a la categoria Sènior, va continuar prenent part a moltes curses en costa, molt en boga a Catalunya en aquells temps, ara ja amb el motor de 250cc muntat a la seva Montesa Impala i habitualment acompanyat de la seva parella l’Anna Ribalta.

A la cursa de Sant Feliu de Codines, va aconseguir la victòria de la categoria 250 sènior, la primera que aconseguia en velocitat, per a sorpresa pròpia i d’altres.

L’any 1984 es va comprar una Yamaha TZ 250, una moto de G.P. (100% de curses) i va tornar al circuit del Jarama, però l’expedició va ser un fracàs, el motor no estava en condicions i el preu de reparar-lo era massa gran. Mentre continuava competint en curses en costa amb la Impala, va instal·lar un motor de Montesa Cappra (de moto cross) al xassís de la Yamaha TZ i amb aquest invent va participar a Calafat a la cursa del Trofeu Nacional Sènior amb resultats discrets.

L’any 1985 va començar amb una caiguda als entrenaments de la cursa del TNS que es feia al circuit urbà del Grau (València) amb la Yamaha/Montesa. Hi havia anat amb el seu Citroën 2CV i acompanyat d’en Joaquim Aguilà que va tenir de agafar el volant per fer el viatge de tornada, s’havia trencat el lligament de la clavícula dreta, lesió de la que va trigar uns quants mesos a guarir.

Al juliol, va intentar l’assalt a les 24 Hores de Montjuïc amb una Montesa 350 ex de fàbrica que van llogar, amb en Joaquim Aguilà i el periodista Alex Medina.

Va ser un fracàs, no van poder fer un temps prou bo als entrenaments i no es van classificar per disputar la cursa, tot i això en Fornas va ser l’últim pilot que va rodar al mític circuit del parc de Barcelona amb una Montesa. Eren el primer equip de reserva i l’hi va tocar sortir a la pista per fer el “warm up” previ a la cursa, cap més Montesa ja no tornaria a voltar al circuit del parc els pocs anys que encara es van celebrar les 24H.

Al 1986 va participar al Critèrium Solo Moto, organitzat per la revista del mateix nom. Ara ja tenia granota de pell pròpia (fins llavors l’havia d’anar manllevant), a la cursa de Calafat va prendre part amb la Impala, que anava millorant mecànicament, i a la del Jarama amb la Yamaha/Montesa, però en cap dels dos casos va aconseguir passar a la final.

També va prendre part en una cursa del TNS al polígon industrial Riu Clar (Tarragona), amb la Impala, i fins i tot va aconseguir classificar-se, però les seves motos estaven massa desfasades respecte de les de la competència.

La Yamaha/Montesa la va vendre aquell mateix any.

Amb la Impala... almenys encara podia fer curses en costa, encara que sense cap opció de fer un bon resultat.

 

VELOCITAT CLÀSSIQUES

La carrera esportiva d’en Jordi Fornas estava en un carreró sense sortida, quan es va assabentar que a Gandia es faria una cursa de motos clàssiques de velocitat, una especialitat fins llavors desconeguda a casa nostra.

Era la primavera del 1987 i acompanyat pels seus amics Marià Capellà i Alfred Tholen es va plantar al circuit urbà del País Valencià.

La cursa era internacional i la graella estava composada principalment per pilots britànics i centreeuropeus, la organitzava la IHRO (Internátional Histórical Racing Organisation) amb seu a Londres.

Va fer els entrenaments, però els organitzadors li van fer saber que la seva moto no podia prendre part a la cursa perquè aquesta no era per a motos velles sinó per a motos antigues de G.P. (Grand Prix) i calia que tinguessin l’aspecte pertinent i que estiguessin restaurades, cosa que no era el cas de la Impala del nostre protagonista.

Per sort, en Bern Janzen, un amic d’en Tholen, l’hi va deixar una Bultaco per poder participar a la cursa (i poder cobrar la prima de sortida), llàstima que no estava ben posada a punt i el motor es va gripar a les primeres voltes.

En Fornas però va prendre nota i només un mes més tard es va presentar al circuit francès de Le Castellet (altrament conegut com a circuit Paul Ricard) on es celebrava el G.P. Històric de Provença. Aquest cop, la seva Montesa Impala no va tenir cap problema per ser admesa perquè havia patit una metamorfosi total: una complerta restauració, un canvi de dipòsit i seient i la “Ventafocs” havia esdevingut una “Princesa”. Ara ja no era una Impala Sport, era una Impala Blitz.

Els temps d’entrenament van ser molt bons, però a la cursa una averia banal va provocar la retirada. De totes maneres, la experiència va ser positiva, en Fornas havia trobat la categoria que s’esqueia a la seva màquina i ara tenia la oportunitat de córrer en tota mena de circuits europeus del màxim prestigi i historial.

La següent cursa es celebrava al circuit de Xeres, que s’acabava d’inaugurar, també organitzada per la IHRO i cap allà es va dirigir amb en Fontquerni i l’ Orugo dos pilots de clàssiques catalans. La cursa comprenia motos de 250, 350 i 500cc i el resultat va ser molt bo, va aconseguir la 15ª posició de la general, la 1ª de 250cc, la 1ª de una màquina de fabricació nacional i la segona d’un pilot català (espanyol, a les revistes de l’època). En Joaquim Folch, amb una Matchless G50 de 500cc havia acabat 8è i la resta eren pilots britànics i algun francès.

Totes les revistes espanyoles de l’època sen van fer ressò i en Jordi Fornas va tornar a veure publicada una foto seva... 14 anys després de la primera!

En Jordi Fornas anava llançat, aquell mateix any es va desplaçar fins al nord de França al mític circuit de Le Mans, acompanyat pel seu amic Bombardó, aquest cop el seu atreviment va acabar amb una caiguda. S’havia infiltrat en el grup capdavanter de la cursa, que formaven les motos de 500cc aprofitant la tempesta d’aigua que queia sobre el circuit francès, quan un “aquaplaning” al va fer caure, per sort sense més conseqüències.

Aquell any les clàssiques també van tenir el seu lloc a les curses en costa, en Fornas no va faltar a cap i va contar les seves participacions per victòries, inclosa la pujada a Sant Feliu i la Sant Cugat/Tibidabo, on va repetir èxit l’any següent.

L’any 1987 va acabar encara millor, al circuit urbà del polígon El Segre, a Lleida, el pilot de Gallifa es va endur la primera posició, era la seva primera victòria en un circuit i va repetir èxit poques setmanes després, en un circuit semblant, però a Saragossa.

Altre cop les revistes es van fer ressò de la seva actuació i van publicar fotos seves.

L’any 1988 es va dedicar principalment a anar coneixent nous circuits europeus, va tornar a Le Castellet i va anar fins a Misano (Itàlia) en companyia de la seva muller Ània Kwiatkowska i encara més lluny, fins a Assen (Holanda) amb l’Alfred Tholen. Aquí, va tornar a tenir un dia inspirat i va aconseguir la 5ª posició dels 350cc i ser la 1ª moto de 250cc classificada en el rapidíssim i mític traçat dels Països Baixos.

Fins i tot va arribar a Sicília, al circuit de Pergusa, amb l’ Ània i l’Alfred, on la Montesa Blitz també va ser la 1ª 250cc classificada.

Aquell any es va estrenar el Campionat de Catalunya de Clàssiques, però el nostre pilot es va trobar amb un os dur de rosegar, el pilot de Sitges Artur Duch, que es va emportar el títol i també acapararia els dels dos anys següents.

Al 1989 va tornar a Le Castellet i al Dutch TT de Assen, on tornaria a classificar la Montesa a la 1ª posició de les 250cc, arribaria a sumar fins a vuit participacions en aquesta cursa per a motos de 350cc. També va seguir el Campionat de Catalunya, mentre que les curses en costa s’havien deixat de celebrar.

Al 1990 no va anar a Holanda, però no va faltar al circuit marsellès de Le Castellet que era molt més a prop, on va aconseguir pujar al podi en quedar 3er. També va anar fins a Roma i en solitari, per corre al circuit de Vallelunga on va aconseguir la seva primera victòria internacional en imposar-se a la cursa reservada a les motos de 250cc. Això si, va tenir una mica de sort, la rapidíssima Ducati del seu principal rival, l’italià Dario Biondi que s’havia escapat des de la sortida, va trencar el motor. Aquest cop van ser les revistes italianes les que es van fer ressò de l’èxit del pilot de Gallifa.

Al 1991, va començar la temporada a la primavera amb un viatge a Chimay (Bèlgica) acompanyat de l’Enric Capellà. Un circuit a les carreteres de Valònia, de 10Km de recorregut.

Després va tornar a Assen i, en passar per París, va prendre part a la cursa que es feia al circuit de Carole on va acabar 3er dels 350cc.

També va tornar a Vallelunga, on aquest cop es va haver de conformar amb la 2ª posició

(i 3er de 350cc) i com casi cada any, va passar per Le Castellet.

El Campionat de Catalunya se li continuava resistint, però a Monza (Itàlia), un altre circuit mític i ultra ràpid, va aconseguir acabar 3er a la cursa de 250cc.

Al 1992, va emprendre una gira europea d’estiu que, va començar a les Illes Britàniques on va debutar al circuit de Mallory Park i va haver de retirar-se per avaria.

D’aquí es va dirigir al circuit de Carole on es va trobar amb el tercer dels germans Capellà, en Josep, que havia vingut amb tren des de Barcelona per acompanyar-lo la resta del viatge.

Després de la cursa de París van marxar cap a Holanda per corre el Dutch TT de Assen i en acabar van dirigir-se cap al circuit de Dijón (França). Després d’aquesta cursa van passar els Alps per dirigir-se al circuit de Monza.

D’aquí, van tornar cap a Catalunya, però l’èxit més important de l’any ja l’havia assolit el nostre protagonista a l’abril a Le Castellet en aconseguir la primera de les tres victòries consecutives que obtindria en aquest circuit.

Aquell any olímpic, també aconseguiria un altre èxit a la tardor, al circuit de Calafat, en ocasió de les 4 Hores de Resistència de Clàssiques. Una cursa internacional que va tenir una gran participació i en la que va formar equip amb l’Adam Watkins, un pilot anglès que militava en una escuderia francesa, el Team Simpson. Amb la Ducati 350 d’aquest equip, van aconseguir guanyar la seva categoria i la 5ª posició de la classificació general.

A final de temporada, la IHRO li va concedir al Jordi Fornas “l’IHRO Trophy”, un trofeu que es dóna un cop a l’any al pilot que es considera que ha fet més mèrits. Aquest trofeu no és dóna en propietat i al cap de l’any s’ha de retornar a l’organització que el concedeix a un altre pilot, això sí, el nom del guanyador queda gravat a la placa del darrera. El trofeu és de l’any 1949 i de baquelita i alpaca, va ser en el seu moment pel guanyador del “Grand National” dels EE.UU. d’ Amèrica del 49.

Per a la temporada de l’any 1993 el pilot del MC Cingles va començar la temporada amb una 3ª posició a Le Castellet i un viatge a Monza on la seva Montesa va fondre la biela durant els entrenaments, en una de les llargues rectes del circuit Llombard i va haver de corre amb una Ducati que l’hi va deixar el pilot de Madrid Angel Buitrago, va acabar 8è.

Llavors va decidir acceptar la oferta del seu amic de Lleida, en Pepe Mas que li va deixar una Bultaco 250 Metralla Kit Amèrica.

En companyia d’en Pepe, que corria amb una Matchless G50, va anar a Mallory Park. Després va tornar a Le Castellet per sumar la segona victòria (acompanyat de la seva esposa) i encara va tornar a Anglaterra per corre al circuit de Donington Park on la Bultaco va patir una avaria.

Va tornar a Roma (a Vallelunga), per acabar la temporada al Circuit de Catalunya on, l’hi va deixar la Montesa Blitz al seu amic, ja transformat en cunyat, en Marià Capellà, mentre ell feia la darrera cursa amb la Bultaco.

Al 1994 va tornar a la seva moto de sempre, la Montesa Impala Blitz i va tornar a corre a Donington i després a Le Castellet, on va assolir una nova victòria.

Això si, al Campionat de Catalunya no hi havia manera de aconseguir la regularitat i els èxits necessaris per optar al títol

Al 1995 va tornar a Assen on aquesta vegada va acabar per terra a la última volta.

Després va passar el canal de la Mànega per anar a corre a un altre dels circuits més interessants de les Illes, Brands Hatch. En cursa, el canvi de marxes es va trencar i es va haver de retirar. Aquí, va conèixer el seu amic belga, en Jean Paul Cerfontaine i al taller de casa d’aquest, de retorn al continent, va poder reparar la Montesa i tornar a la cursa del circuit de Chimay en companyia d’en Jean Paul, que també hi prenia part amb una Velocette de 500cc.

A finals d’any, acompanyat de l’Enric Capellà i en Vicenç Santolaya, va viatjar fins a Sicília amb la seva furgoneta Pegaso. En no poder embarcar al port de Siracusa cap a Malta, perquè el vaixell havia salpat abans d’hora, va agafar un avió cap a Valletta per participar a la cursa que el britànic CRMC organitzava a la petita illa del Mediterrani.

Un cop allà, l’anglès Chris McGahan l’hi va deixar la seva Seeley 500 per participar als entrenaments, a l’espera de l’arribada de la seva moto (cosa que va ser impossible) i un altre pilot anglès, el dues vegades guanyador de les 24H de Montjuïc Dave Degens, es va comprometre a deixar-li una de les seves dues Dresda. Finalment, la cursa no es va celebrar per problemes econòmics i els pilots britànics van veure com el duaners maltesos retenien els contenidors amb els que havien fet arribar per mar les seves motos, durant 6 mesos! En Jordi Fornas va tornar amb avió i va arribar a Gallifa dos dies abans que els seus amics ho fessin amb la furgoneta per carretera.

Al 1996 de nou cap a Assen. Aquest cop la Montesa es va avariar als entrenaments lliures. Per poder classificar-se, va compartir amb un pilot holandès la moto del seu amic, també holandès, en Louis Nihoff, una Bultaco TSS 250. Per poder corre la cursa, el pilot anglès Kevin Breedon li va deixar la seva segona moto, una Bultaco TSS 200. Al moment de la sortida, que llavors (a les curses de clàssiques) es feia a motor parat i empenyent la moto, en Fornas no va poder engegar la Bultaco i es va tenir de retirar... abans de començar. Aquell Dutch TT no el va poder corre ni fent servir tres motos!

Aquell mateix any, va tornar a Donington i va acabar 2on de 250 darrera la Bultaco d’en Kevin Breedon.

Al 1997 la temporada es va reduir a les proves del Campionat de Catalunya i a la escapada a Assen que va anar seguida de una visita a la costa anglesa prop de Dover, al circuit de Lydden. Aquesta cursa era del CRMC, club organitzador del campionat de clàssiques més competitiu de la Gran Bretanya. Va sortir últim per dificultats en arrencar la moto, però va aconseguir remuntar fins a la 14ª posició (de 35) tot i ser una cursa a 10 voltes i amb circuit de 1 milla. Aquesta vegada, va aconseguir que, una revista anglesa de l’especialitat publiques una foto seva. Ja havia aconseguit que, en tots els països on havia anat a corre, li publiquessin al menys una foto i nomes el Regne Unit de la Gran Bretanya se li havia resistit fins llavors.

L’any 1998 en Jordi Fornas estava esgotat de tanta activitat en competició, duia 16 temporades consecutives i més de 100 curses en la especialitat de velocitat (no sap quantes en va fer en trial) i ja havia decidit que aquesta seria la darrera temporada.

Va anar a Assen pel Dutch TT per darrera vegada i va fer les curses del Campionat de Catalunya, on finalment va aconseguir el diploma en acabar tercer, tot i que, fins a la darrera cursa al Circuit de Catalunya, va tenir opcions al sots campionat.

Al menys, es va poder acomiadar pujant al tercer graó del podi de la darrera cursa.

Darrera actualització 24.08.2012 | 12:21